MADAGASCAR (Eve i Jordi)
Després d’un temporada de fred per part d’un dels membres de la família i força estrès per l’altra banda vam buscar uns dies per fer vacances a un país càlid i ben diferent, Madagascar.
![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh9ThwsKpo7nePUw7L1Dpjy8J9bV9o7F043DRvqLm9kXhxezsF3wXIpFim49INKB1fw_opzfDG2nI0MKZF-ZM5iIVMBzpb6fLzzwa6NN6CqHB40qEWmCfxvuatBS9c5HRlRb0Dn4g/s200/1.2.JPG)
Después de una temporada de frío por parte de uno de los miembros de la familia y bastante estrés por el otro lado buscamos unos días de vacaciones en un país cálido y bien diferente, Madagascar.
1. Antananarivo.
Després d’un temporada de fred per part d’un dels membres de la família i força estrès per l’altra banda vam buscar uns dies per fer vacances a un país càlid i ben diferent, Madagascar.
Después de una temporada de frío por parte de uno de los miembros de la familia y bastante estrés por el otro lado buscamos unos días de vacaciones en un país cálido y bien diferente, Madagascar.
1. Antananarivo.
Aquesta ciutat és la capital de l’illa, situada al centre-est, i punt d’arribades internacionals. És un lloc de cases disperses entre llacs, plataners i altres arbres on hi conviuen gent, gallines i tota mena de fauna domèstica. Tot i l’aparent caos és tranquil, sense gaire cosa a destacar. D’aquí va començar la nostra aventura cap a l’est del país.
Esta ciudad es la capital de la isla, situada al centro-este, y punto de llegadas internacionales. Es un lugar de casas dispersas entre lagos, plataneros y otros árboles donde conviven gente, gallinas y todo tipo de fauna doméstica. A pesar del aparente caos es tranquilo, sin mucho a destacar. De aquí empezamos nuestra aventura hacia el este del país.
2. Ranomafana.
De la capital vam decidir viatjar en taxi brousse cap al nostre primer parc nacional. Així és com viatja la gent del país, en unes furgonetes per unes 14 persones, absolutament incòmodes, que usen el sostre com a maleter, on hi gàbies amb gallines, cistells amb ous, i tot el que us podeu imaginar. Segons la nostra experiència, entre l’hora teòrica i la real de sortida passen unes 3 hores i al aconseguir marxar el taxi no s’atura fins que algú crida que vol fer pipí. Llavors paren al costat de la carretera, la gent pixa allà al costat i au, tornem-hi! Un viatge que nosaltres havíem entès que era de 3 hores es va convertir en 10 arribant al nostre destí a les 3 de la matinada. Per sort, vam trobar un hotel obert i al dia següent ens vam disposar a visitar Ranomafana N.P. Els parcs es visiten amb guia, qui parla francès i coneix els noms científics de plantes i animals, increïble! Aquí vam veure els primers lèmurs, micos endèmics del país que són molt curiosos i es
De la capital decidimos viajar en taxi brousse hacia nuestro primer parque nacional. Así
3. Ranohira.
D
En el parc nacional de Ranohira vam visitar dos gorgs que amagaven, després de creuar una plana gegant, rius i cascades envoltades de falgueres i vegetació de clima humit. Tot i alguna trompada en el riu (i no de la traductora), la visita va valer la pena i a part d’un preciós paisatge vam tornar a gaudir de la companyia dels lèmurs, aquesta vegada els de cua anellada. En el nostre darrer trajecte de taxi brousse vam poder veure baobabs, arbres endèmics de Madagascar de tronc ample que acumulen molta aigua. Només estan a l’oest de l’illa, allà on el clima és sec.
De nuevo en taxi brousse nos dirigimos a buscar el segundo parque nacional, Ra
En el parque nacional de Ranohira visitamos dos desfiladeros que escondían, después de cruzar una llanura
4. Tulear.
Aquesta ciutat de la costa oest del país està plena de pousse-pousse, carros de dues rodes per portar a gent
5. Tolagnaro.
Ciutat del sud-oest i destí final del viatge envoltada de platges verges, on vam tenir
A l’hotel on estàvem allotjats a Tolagnaro, un dels nens de la casa tenia una cria de lèmur com a mascota, així que vam tenir la sort de poder jugar amb ell. Bé, més aviat era ell que jugava amb nosaltres, ja que s’amagava per sota les cadires, de sobte saltava per les taules, olorava el cafè i feia emprenyar als gats. Era molt suau i no tenen ungles sinó uns dits amb la punta ben rodona per agafar-se bé pels troncs.
El que més ens va agradar de la ciutat van ser les platges. Només en 1 ens hi podíem banyar, la resta estaven molt exposades amb fortes onades i corrents. Tot i veure gent a l’aigua, no ens vam allunyar gaire de la platja ja que era constant veure els pescadors amb barracudes i fins i tot taurons martell que pescaven des de les piragües. Ara sí, el que es podia fer era buscar petxines i animalons, per nosaltres una gran diversió.
En el hotel donde estábamos alojados en Tolagnaro, uno de los niños de la casa tenía una cría de lémur como mascota, así que tuvimos la suerte de poder jugar con él. Bueno, mejor dicho era él quien jugaba con nosotros, ya que se escondía por debajo de las sillas, de golpe saltaba por las mesas, olía el café y hacía enfadar a los gatos. Era muy suave y no tienen uñas si no unos dedos con la punta redonda para cogerse bien a los troncos.
Lo que más nos gustó de la ciudad fueron las playas. Sólo en 1 nos podíamos bañar, las otras estaban muy expuestas con fuerte oleaje y corrientes. Aunque vimos gente en el agua, no nos alejamos demasiado de la playa ya que constantemente veíamos a los pescadores con barracudas y hasta con tiburones martillo que pescaban desde las piraguas. Ahora sí, lo que se podía hacer era buscar conchas y animalitos, para nosotros una gran diversión.
En resum, el país és tranquil, pobre, amb nens innocents i gent riallera i amable. La cara d’alegria i agraïment quan donàvem una galeta o alguna cosa de menjar o roba no té preu i és una gran teràpia per adonar-nos de tot el que tenim i no valorem. Tot i semblar mentida des del nostre punt de vista de suposats països desenvolupats, ens han demostrat que, en un país on es menjar només quan hi ha alguna cosa per menjar, on la roba que es porta és tota la que es té, i on qui més té és una cabana de 2x2 metres, es pot ser feliç i viure la vida amb tota la il·lusió i esperança possible.
En resumen, el país es tranquilo, pobre, con niños inocentes y gente sonriente y amable. La cara de alegría y agradecimiento cuando dábamos una galleta o alguna cosa de comida o ropa no tiene precio y es una gran terapia para darse cuenta de todo lo que tenemos y no valoramos. Aunque parezca mentira desde nuestro punto de vista de supuestos países desarrollados, nos han demostrado que, en un país donde se come sólo cuando hay alguna cosa para comer, donde la ropa que se lleva es toda la que se tiene, y donde quien más tiene es una cabaña de 2x2 metros, se puede ser feliz y vivir la vida con toda la ilusión y esperanza posible.
En resumen, el país es tranquilo, pobre, con niños inocentes y gente sonriente y amable. La cara de alegría y agradecimiento cuando dábamos una galleta o alguna cosa de comida o ropa no tiene precio y es una gran terapia para darse cuenta de todo lo que tenemos y no valoramos. Aunque parezca mentira desde nuestro punto de vista de supuestos países desarrollados, nos han demostrado que, en un país donde se come sólo cuando hay alguna cosa para comer, donde la ropa que se lleva es toda la que se tiene, y donde quien más tiene es una cabaña de 2x2 metros, se puede ser feliz y vivir la vida con toda la ilusión y esperanza posible.