Descobrint el món

Monday, April 16, 2007

MADAGASCAR (Eve i Jordi)

Després d’un temporada de fred per part d’un dels membres de la família i força estrès per l’altra banda vam buscar uns dies per fer vacances a un país càlid i ben diferent, Madagascar.

Después de una temporada de frío por parte de uno de los miembros de la familia y bastante estrés por el otro lado buscamos unos días de vacaciones en un país cálido y bien diferente, Madagascar.

1. Antananarivo.

Aquesta ciutat és la capital de l’illa, situada al centre-est, i punt d’arribades internacionals. És un lloc de cases disperses entre llacs, plataners i altres arbres on hi conviuen gent, gallines i tota mena de fauna domèstica. Tot i l’aparent caos és tranquil, sense gaire cosa a destacar. D’aquí va començar la nostra aventura cap a l’est del país.

Esta ciudad es la capital de la isla, situada al centro-este, y punto de llegadas internacionales. Es un lugar de casas dispersas entre lagos, plataneros y otros árboles donde conviven gente, gallinas y todo tipo de fauna doméstica. A pesar del aparente caos es tranquilo, sin mucho a destacar. De aquí empezamos nuestra aventura hacia el este del país.

2. Ranomafana.

De la capital vam decidir viatjar en taxi brousse cap al nostre primer parc nacional. Així és com viatja la gent del país, en unes furgonetes per unes 14 persones, absolutament incòmodes, que usen el sostre com a maleter, on hi gàbies amb gallines, cistells amb ous, i tot el que us podeu imaginar. Segons la nostra experiència, entre l’hora teòrica i la real de sortida passen unes 3 hores i al aconseguir marxar el taxi no s’atura fins que algú crida que vol fer pipí. Llavors paren al costat de la carretera, la gent pixa allà al costat i au, tornem-hi! Un viatge que nosaltres havíem entès que era de 3 hores es va convertir en 10 arribant al nostre destí a les 3 de la matinada. Per sort, vam trobar un hotel obert i al dia següent ens vam disposar a visitar Ranomafana N.P. Els parcs es visiten amb guia, qui parla francès i coneix els noms científics de plantes i animals, increïble! Aquí vam veure els primers lèmurs, micos endèmics del país que són molt curiosos i es van acostar fins a mig metre de nosaltres per observar què fèiem. També vam trobar un camaleó i una granota en forma de fulla. Com ens van dir tots els guies, Madagascar no té animals perillosos així que caminàvem ben tranquils pel mig de la selva humida.

De la capital decidimos viajar en taxi brousse hacia nuestro primer parque nacional. Así es como viaja la gente del país, en unas furgonetas de 14 personas, absolutamente incómodas, que usan el techo como maletero, donde hay jaulas con gallinas, cestos con huevos, y todo lo que os podáis imaginar. Según nuestra experiencia, entre la hora teórica y la real de salida pasan unas 3 horas y al conseguir marchar el taxi no se detiene hasta que alguien grita que quiere hacer pipí. Entonces paran al lado de la carretera, la gente mea allí al lado y ala, ¡seguimos! Un viaje que nosotros habíamos entendido que era de 3 horas se convirtió en 10 llegando a nuestro destino a las 3 de la madrugada. Por suerte, encontramos un hotel abierto y al día siguiente nos dispusimos a visitar Ranomafana N.P. Los parques se visitan con guía, que hablan francés y conocen los nombres científicos de plantas y animales, ¡increíble! Aquí vimos los primeros lemures, monos endémicos del país que son muy curiosos y se acercaron hasta medio metro de nosotros para observar qué hacíamos. També encontramos un camaleón y una rana en forma de hoja. Como nos dijeron todos los guías, Madagascar no tiene animales peligrosos así que andábamos bien tranquilos entre la selva húmeda.

3. Ranohira.

De nou en taxi brousse ens vam dirigir a buscar el segon parc nacional, Ranohira, i aquesta vegada vam tenir una posició privilegiada, els seients del costat del conductor. Al viatjar de dia vam poder gaudir del canvi de paisatge, de selva humida a camps d’arròs fins a prats d’herba molt verda degut a ser el final de l’època humida. Però tenir una posició privilegiada en el taxi brousse ens va portar a començar el que jo vaig anomenar ‘síndrome del rei’. L’època turística és juliol i agost i, tot i això, ens sembla que els turistes no solen viatjar en taxi brousse ni barrejar-se amb la gent del poble així que quan veien dos blancs (vazá) al costat del conductor els nens s’apinyaven a les carreters per saludar-nos efusivament. I és clar, tot sigui per complaure al personal, així que vinga saludar durant les 5 hores de trajecte!
En el parc nacional de Ranohira vam visitar dos gorgs que amagaven, després de creuar una plana gegant, rius i cascades envoltades de falgueres i vegetació de clima humit. Tot i alguna trompada en el riu (i no de la traductora), la visita va valer la pena i a part d’un preciós paisatge vam tornar a gaudir de la companyia dels lèmurs, aquesta vegada els de cua anellada. En el nostre darrer trajecte de taxi brousse vam poder veure baobabs, arbres endèmics de Madagascar de tronc ample que acumulen molta aigua. Només estan a l’oest de l’illa, allà on el clima és sec.


De nuevo en taxi brousse nos dirigimos a buscar el segundo parque nacional, Ranohira, y esta vez tuvimos una posición privilegiada, los asientos del lado del conductor. Al viajar de día pudimos disfrutar del cambio de paisaje, de selva húmeda a campos de arroz hasta prados de hierba muy verde debido a ser el final de la época húmeda. Pero tener una posición privilegiada en el taxi brousse nos llevó a empezar lo que yo llamé ‘síndrome del rey’. La época turística es julio y agosto y, aun así, nos parece que los turistas no suelen viajar en taxi brousse ni mezclarse con la gente del pueblo así que cuando veían dos blancos (vazá) al lado del conductor los niños se aglomeraban en las carreteras para saludarnos efusivamente. Y claro, todo sea por complacer al personal, ¡así que venga saludar durante les 5 horas de trayecto!
En el parque nacional de Ranohira visitamos dos desfiladeros que escondían, después de cruzar una llanura gigante, ríos y cascadas envueltas de helechos y vegetación de clima húmedo. Aunque hubo alguna caída en el río (y no de la traductora), la visita mereció la pena y a parte de un precioso paisaje volvimos a disfrutar de la compañía de los lemures, esta vez los de cola anillada. En nuestro último trayecto de taxi brousse pudimos ver baobabs, árboles endémicos de Madagascar de tronco ancho que acumulan mucha agua. Sólo están en el oeste de la isla, allí donde el clima es seco.


4. Tulear.

Aquesta ciutat de la costa oest del país està plena de pousse-pousse, carros de dues rodes per portar a gent tirats per una persona (tipus xinès). La ciutat és centre per dirigir-se a nord o sud, però en sí no hi ha res a visitar, és més, va ser l’únic lloc que no ens va semblar gaire segur. La resta de país és pacífic i tranquil i tot i ser força pobre, la gent viu en pau i amb respecte. Per fugir d’aquesta ciutat i dirigir-nos cap al nostre destí final, teníem l’opció de viatjar 2 dies en taxi brousse o viure la gran experiència de viatjar amb Air Madagascar, opció que vam preferir. L’aeroport era fet de maons, un detall, ja que la majoria de gent viu en cases fetes de fang o taulons de fusta, i sense cap mena de control i caminant per la pista s’accedeix a l’avió després de sonar una alarma antiaèrea que indica que ja ha aterrat.

Esta ciudad de la costa oeste del país está llena de pousse-pousse, carros de dos ruedas para llevar a gente tirados por una persona (tipo chino). La ciudad es centro para dirigirse al norte o al sur, pero en sí no hay nada para visitar, es más, fue el único lugar donde no nos sentimos demasiado seguros. El resto de país es pacífico y tranquilo y aun ser bastante pobre, la gente vive en paz y con respeto. Para huir de esta ciudad y dirigirnos a nuestro destino final, teníamos la opción de viajar 2 días en taxi brousse o vivir la gran experiencia de viajar con Air Madagascar, opción que preferimos. El aeropuerto estaba hecho de ladrillos, un detalle, ya que la mayoría de gente vive en casas hechas de barro o tablones de madera, y sin ningún tipo de control y andando por la pista se accede al avión después de sonar una alarma antiaérea que indica que ya ha aterrizado.


5. Tolagnaro.

Ciutat del sud-oest i destí final del viatge envoltada de platges verges, on vam tenir la sort de conèixer a l’Olivier, guia que ens va donar a conèixer el dia a dia de la gent de Madagascar. Aquí hi arriba poca gent i a part dels que es dediquen al turisme, la població només parla Malgache, el seu idioma. L’Olivier ens va proposar fer un tour de dos dies en piragua, embarcació allargada feta de troncs amb forats per on entrava l’aigua que havíem de buidar tot sovint. Al darrera dúiem un gran fitxatge, un noi llarg i prim que amb una sola palada seva avançàvem més que els altres 3 remant junts! Tot i l’aiguat que ens va caure durant les 5 hores de trajecte i el vent en contra vam aconseguir arribar al destí, Evatra, un poblet pescador. La prova definitiva que els turistes no solen arribar-hi és que els nens, en lloc de demanar, només saludaven amb un gran somriure als llavis. Fins i tot l’alcalde del poblat ens va venir a donar la mà, tot un luxe tenir 2 blancs entre ells. La parella de turistes que ens van fer el relleu van ser una parella de jubilats francesos però d’esperit molt jove i amb unes ganes de viure i conèixer que espero que ens hagin contagiat. Les fotos ja descriuen la preciositat del lloc així que estalviaré fer-vos llergir. De tornada vam aconseguir veure un cocodril, que prenia el sol tranquil·lament a la llera del riu.
A l’hotel on estàvem allotjats a Tolagnaro, un dels nens de la casa tenia una cria de lèmur com a mascota, així que vam tenir la sort de poder jugar amb ell. Bé, més aviat era ell que jugava amb nosaltres, ja que s’amagava per sota les cadires, de sobte saltava per les taules, olorava el cafè i feia emprenyar als gats. Era molt suau i no tenen ungles sinó uns dits amb la punta ben rodona per agafar-se bé pels troncs.
El que més ens va agradar de la ciutat van ser les platges. Només en 1 ens hi podíem banyar, la resta estaven molt exposades amb fortes onades i corrents. Tot i veure gent a l’aigua, no ens vam allunyar gaire de la platja ja que era constant veure els pescadors amb barracudes i fins i tot taurons martell que pescaven des de les piragües. Ara sí, el que es podia fer era buscar petxines i animalons, per nosaltres una gran diversió.

Ciudad del sur-oeste y destino final del viaje envuelta de playas vírgenes, donde tuvimos la suerte de conocer a Olivier, guía que nos dio a conocer el día a día de la gente de Madagascar. Aquí llega poca gente y a parte de los que se dedican al turismo, la población sólo habla Malgache, su idioma. Olivier nos propuso hacer un tour de dos días en piragua, embarcación alargada hecha de troncos con agujeros por donde entraba el agua que debíamos sacar muy a menudo. Detrás llevábamos a un gran fichaje, un chico largo y delgado que ¡con una sola palada suya avanzábamos más que los otros 3 remando juntos! A pesar del aguacero que nos cayó durante las 5 horas de trayecto y el viento en contra conseguimos llegar al destino, Evatra, un pueblecito de pescadores. La prueba definitiva que los turistas no suelen llegar allí es que los niños, en lugar de pedir, sólo saludaban con una gran sonrisa en los labios. Incluso el alcalde del poblado nos vino a dar la mano, todo un lujo tener 2 blancos entre ellos. La pareja de turistas que nos hizo el relevo fueron una pareja de jubilados franceses pero de espíritu muy joven y con unas ganas de vivir y conocer que espero que nos hayan contagiado. Las fotos ya describen la preciosidad del lugar así que ahorraré haceros leer. De vuelta conseguimos ver un cocodrilp, que tomaba el sol tranquilamente en el margen del río.
En el hotel donde estábamos alojados en Tolagnaro, uno de los niños de la casa tenía una cría de lémur como mascota, así que tuvimos la suerte de poder jugar con él. Bueno, mejor dicho era él quien jugaba con nosotros, ya que se escondía por debajo de las sillas, de golpe saltaba por las mesas, olía el café y hacía enfadar a los gatos. Era muy suave y no tienen uñas si no unos dedos con la punta redonda para cogerse bien a los troncos.
Lo que más nos gustó de la ciudad fueron las playas. Sólo en 1 nos podíamos bañar, las otras estaban muy expuestas con fuerte oleaje y corrientes. Aunque vimos gente en el agua, no nos alejamos demasiado de la playa ya que constantemente veíamos a los pescadores con barracudas y hasta con tiburones martillo que pescaban desde las piraguas. Ahora sí, lo que se podía hacer era buscar conchas y animalitos, para nosotros una gran diversión.


En resum, el país és tranquil, pobre, amb nens innocents i gent riallera i amable. La cara d’alegria i agraïment quan donàvem una galeta o alguna cosa de menjar o roba no té preu i és una gran teràpia per adonar-nos de tot el que tenim i no valorem. Tot i semblar mentida des del nostre punt de vista de suposats països desenvolupats, ens han demostrat que, en un país on es menjar només quan hi ha alguna cosa per menjar, on la roba que es porta és tota la que es té, i on qui més té és una cabana de 2x2 metres, es pot ser feliç i viure la vida amb tota la il·lusió i esperança possible.

En resumen, el país es tranquilo, pobre, con niños inocentes y gente sonriente y amable. La cara de alegría y agradecimiento cuando dábamos una galleta o alguna cosa de comida o ropa no tiene precio y es una gran terapia para darse cuenta de todo lo que tenemos y no valoramos. Aunque parezca mentira desde nuestro punto de vista de supuestos países desarrollados, nos han demostrado que, en un país donde se come sólo cuando hay alguna cosa para comer, donde la ropa que se lleva es toda la que se tiene, y donde quien más tiene es una cabaña de 2x2 metros, se puede ser feliz y vivir la vida con toda la ilusión y esperanza posible.



9.1 Punta Hannah (Jordi)


El dia 15 de febrer vam poder anar a descobrir un lloc nou, Punta Hannah. Per això vam fer una excursió en zodiak de 11 km, ja que aquesta zona tot i que se situa davant de la base, està lluny. El lloc és força “paradisíac” ja que es bàsicament una platja gairebé deserta on es poden trobar nombrosos animals, entre ells: “petrells gegants”, elefants marins i per suposat els nostres amics els pingüins.

El día 15 de Febrero pudimos ir a descubrir un nuevo lugar, Punta Hannah. Para ello hicimos una excursión en zodiak de 11 km, ya que esta zona aunque se encuentra enfrente de la base, esta lejos. El lugar es bastante “paradisíaco” ya que es básicamente una playa prácticamente desierta donde se pueden encontrar numerosos animales, entre ellos: petreles gigantes, elefantes marinos y por supuesto nuestros amigos los pingüinos.

9.2 Mi “reino” por un día – 2º Baño


El dia 16 de febrer i degut a que part de la gent va marxar d’excursió a Punta Hannah (aquells que no van poder-hi anar el díia 15), em vaig trobar en la situació de que per unes hores vaig ser “responsable” de la base. En total 7 persones ens vam quedar treballant i gaudint d’un magnífic dia de sol. Per això i per celebrar-ho vaig fer el meu segon bany antàrtic i vam dinar a l’aire lliure.

El día 16 de Febrero y debido a que parte de la gente se fue de excursión a Punta Hannah (aquellos que no pudieron ir el día 15), me encontré en la situación de que por unas horas fui “responsable” de la base. En total 7 personas nos quedamos trabajando y disfrutando de un magnifico día de sol. Por ello y para celebrarlo hice mi segundo baño antártico y comimos al aire libre.

9.3 La despedida

Finalment aquesta experiència arriba al seu final i per acabar vaig decidir fer la meva darrera excursió a la pingüinera de Caleta Argentina (no podia marxar sense acomiadar-me dels pingüins que havia vist des de que eren ous). La veritat és que han canviat moltíssim, ara ja son totalment independents.
Pel demés, els últimes dies han estat un no parar de revisar i empaquetar coses, fer informes i anar tancant els diferents habitacles que ja no utilitzàvem.
El darrer dia és el més estressant ja que tot es basa en començar a primera hora amb l’embarcament de totes les coses que queden per endur-se (entre elles tot el nostre equipatge) i procedir amb el tancament de la base. Tot i que sembla fàcil, el tancar l’aigua, el gas i l’electricitat no és tan senzill ja que hem de deixar-ho tot preparat per que aguanti l’hivern i pugui ser activat ràpidament en la següent campanya.
La darrera cosa és pujar al vaixell i acomiadar-se de la base que és nostàlgic ja que després de 4 meses vivint en ella és una mica trist “abandonar-la”, però la part bona és que suposa que aviat veurem als nostres éssers estimats. Això sí, abans ens esperen 5 dies de vaixell i diversos avions per arribar a casa.

Por últim només em queda agrair l’esforç i la perseverança a quin tant estimo i que tant ha patit durant aquests llargs 5 mesos. T’estimo Eve.

Finalmente esta experiencia llega a si fin y para acabar decidí hacer mi ultima excursión a la pingüinera de Caleta Argentina (no podía irme sin despedirme de los pingüinos que había visto desde que eran huevos). La verdad es que han cambiado muchísimo, ahora ya son totalmente independientes.
Por lo demás, los últimos días han sido un no parar de revisar y empaquetar cosas, hacer informes e ir cerrando los diferentes habitáculos que ya no utilizamos.
El ultimo día es el mas estresante ya que todo se basa en comenzar a primera hora con el embarco de todas las cosas que quedan por llevarse (entre ellas todo nuestro equipaje) y proceder con el cierre de la base. Aunque parece fácil, el cerrar el agua, el gas y la electricidad no es tan sencillo ya que tenemos que dejar todo preparado para que aguante el invierno y pueda ser activado rápidamente en la siguiente campaña.
Lo último es subir al barco y despedirse de la base lo cual es algo nostálgico ya que después de 4 meses viviendo en ella es algo triste “abandonarla”, pero lo bueno es que ello supone que pronto veremos a nuestros seres queridos. Eso si antes nos esperan 5 días de barco y varios aviones para llegar a casa.

Por último sólo me queda agradecerle el esfuerzo y la perseverancia a quien tanto quiero y que tanto ha sufrido durante estos largos 5 meses. Te quiero Eve.